Començarem dient d’on em va vindre este afan per les figures de paper.
Va ser per casualitat, com tot a aquesta vida. Em trobava de viatge a Oporto, visitant un amic que estava d’erasmus. Ens va fer unes rutes turístiques per la ciutat, que van incloure visites als millors bars, terrasses i discoteques, i també llocs turístics i peculiars. Ací es on apareix la llibreria Lello e Irmao, considerada com una de les llibreries més boniques del món. I allí es on ens va portar Fredy.
Ens trobàvem bavejant per lo impressionant del lloc, passejant tranquil·lament com a un museu. Però a aquest museu no ens havien demanat diners ni carnets d’estudiant ni res, només era una llibreria que venia llibres, i podies entrar, fer fotos, passar el matí allí dins i ningú te deia res. Així que vam decidir que compraríem un llibre.
Però els llibres estaven en portuguès, clar. Què podíem comprar? (de record i per col·laborar amb l’empresa)
Vam trobar això:
Érem matemàtics, i l’escassa literatura amena i entretinguda que podíem trobar al voltant de les mates ens resultava atractiva. Mai en la vida m’havia donat per fer figures amb paper, ni tan sols sabia fer el barquet o la “pajarita”. Però vam comprar el llibre “Origami matemáticos” de David Mitchell. Estava en portuguès però s’entenien les instruccions, que estaven ben acompanyades de dibuixets.
Així, el llibre, va arribar a casa amb les maletes i la roba bruta. Va ocupar un espai a l’estanteria i anar agafant pols.
Un parell de vegades el vaig fullejar . Pot ser vaig fer la primera construcció, però no vaig continuar. Només era un record del viatje a Oporto.
Donem ara un salt en el temps fins que el 2009 m’envien a treballar a Elx. A aquest nou institut entropesso amb dos profes de mates aficionats a l’origami, i s’encén la flama. Desenterro el llibre i ells m’inicien en aquest menut art.
